Màfies mediàtiques

Són les 16:15h i els estudiants entren amb comptagotes a l’aula 1 de la facultat ocupada de Ciències de la Comunicació. A dins espera la Laura Bergés, professora de la casa i membre de la televisió lliure Ocupem les Ones. Poc a poc la classe s’omple. La ponent proposa un guió per a la xerrada sobre la distribució del poder entre mitjans de comunicació: parlar primer del sector privat i després del tercer sector. Els alumnes accepten l’esquema i la professora cita a Foucault: “el nostre és un sistema de poder basat, no en la exclusió del poble per part dels poderosos, sinó en la seva inclusió, mitjançant el control…”. Bergés ho relaciona amb els mesuraments d’audiències: localització, acumulació d’informació i anàlisi de les preferències dels consumidors de mitjans.

Sense acabar d’oblidar-nos de la teoria de la conspiració, passem a analitzar la influència de les empreses en la construcció de la realitat que fan els mitjans. Per exemple, el Banc Santander és el principal prestamista del Grup Godó i Canal+ i com a tal compta amb el seu favor. El mateix passa amb els grans anunciants, ja que un mitjà no es pot arriscar a parlar malament d’una empresa que li finança consumint un tant per cent important de l’espai publicitari.

Mitja hora després, la ponent entra a parlar del tercer sector, més conegut com mitjans de contrainformació. Es tracta d’un tipus de mèdia especial: té responsabilitat social com una mitjà públic, però és gestionat per un particular. Sovint, com és el cas d’Ocupem les Ones, són col·lectius socials els que produeixen els continguts i no tenen afany de lucre. Aquesta situació excepcional és un problema pels mitjans no escrits, com ràdio i televisió. La legislació contempla la cessió de freqüències a mitjans del tercer sector només de forma marginal, de manera que les institucions de gestió de l’espai radioelèctric, com el Consell de l’Audiovisual a Catalunya (CAC) tenen via lliure per atorgar les llicències als mitjans privats.

Una ronda de preguntes, i la xerrada acaba passades les 17h, després d’una reflexió sobre, ja no el poder dels mitjans, sinó el poder d’altres actors sobre els mateixos mitjans.

Mafias mediaticas – Castellano

Autoformació, autocrítica, autonomia

El vestíbul de la facultat ocupada de Ciències de la Comunicació ha acollit aquesta tarda una xerrada del col·lectiu d’estudiants italians Ola Anòmala. Sis dels seus membres, originaris de diverses regions de la bota i residents a Barcelona per uns mesos, han explicat la seva experiència a les revoltes estudiantils d’Itàlia.

Els tres ponents principals, Sara, Alessandra i Ricardo, porten molt preparada la seva intervenció. Relaten detalladament el procés d’aplicació de l’Espai Europeu de l’Educació Superior (EEES) al seu país. Exposen el model de revolta que han seguit, estil vaga “a la japonesa”. Ocupen les facultats i hi treballen de manera ininterrompuda, fins i tot sense parar les classes institucionals. S’organitzen en grups de treball i preparen els continguts, tan essencials, en forma de xerrades, jornades extraordinàries o maratons de formació

Ona Anòmala no només ha aglomerat a tots els estudiants en una plataforma unitària, sinó que, a més, ha aconseguit trencar els tòpics mediàtics i mobilitzar a tota la societat, per una lluita que ens és comuna a tots.

La filosofia de l’autonomia de l’alumnat, en un context universitari recalcitrant, els ha dut la necessitat de generar el coneixement de manera autònoma. Treballen amb la dinàmica de l’autocrítica constant, l’organització horitzontal i l’absència de faixes ideològiques.

La xerrada ha durat una hora, a la qual ha seguit una altre més de debat. Els estudiants, asseguts a cadires i bancs, han fet una reflexió col·lectiva per aprendre de l’experiència d’Ola Anòmala.

Autoformacion, autocritica, autonomia – Castellano

Crònica del dia 27 a la Facultat de Ciències de la Comunicació.

El dia d’avui ha despertat amb núvols i sense sol, tot i així la alegria no ha faltat a casa nostra. Com podreu suposar, parlo de la Facultat de Ciències de la Comunicació, on les activitats i tallers han continuat amb la mateixa intensitat que ahir. La facultat, però, no ha estat tant transitada com el primer dia d’ocupació, la qual cosa ens ha donat la oportunitat de conèixer-nos millor.

Després de l’esmorzar ens hem distribuït en les nostresrespectives comissions per començar la jornada. Entre les activitats programades hi ha hagut tallers de formació, de dinàmiques assembleàries, taller de photoshop i una classe d’iniciació a l’Euskara que ha tingut una gran participació per part dels estudiants. També volem destacar les xerrades-debat moderades per alguns professors de la facultat com la del Jordi Ibarz sobre l’evolució dels tipus de protesta o com la de l’Elvira Altés sobre l’espectacle públic de la violència. Per desconnectar una mica de la participació directa, hem habilitat un aula cinefòrum.

El dinar popular, amb opció vegetariana, l’hem paït molt bé perquè teníem molta gana. A diferencia d’ahir l’hem hagut de fer a dintre degut a les males condicions del temps. Acte seguit sense perdonar el caferet, hem tornat a l’acció i hem gaudit de dues xerrades relacionades amb el periodisme alternatiu i d’altres en què s’ha reflexionat sobre la situació econòmica actual. Una d’elles a mans d’un treballador de la Nissan que ens ha explicat de primera mà la situació dels treballadors d’aquesta empresa. El punt més divertit de la tarda ha estat el taller de música al vestíbul, que igual que ahir, ha omplert la facultat d’harmonioses melodies.

Però el que més ens agradaria destacar, és la participació d’un grup d’estudiants italians que han vingut a contar-nos la seva experiència de la mobilització contra el Pla Bolonya. Allí, el pla ja està implantat i per tant, el seu coneixement sobre les reivindicacions i les estratègies d’organització ens han sigut molt enriquidores. La necessitat d’actuar ràpidament amb la resta de sectors socials i la coordinació entre les universitats, tant a nivell estatal com europeu, són les idees que més han ressaltat.

I una nit més, aquí ens trobem, a la redacció de premsa de la FCC, apurant les darreres forces abans de començar el merescut descans.

Elvira Altés: “Les dones som diferents, però tenim els mateixos drets i les mateixes oportunitats que els homes”

“L’espectacle públic de la violència privada” ha estat la xerrada de la professora Elvira Altés amb un grup d’estudiants a l’aula 5 al migdia. Ha parlat de l’“absència simbòlica” de la dona als mitjans de comunicació mediàtics, és a dir, la poca representació femenina als, diguem-ne, esdeveniments socials importants (recerques científiques, sentències de jutges…). No obstant això, la dona sí que acostuma a aparéixer a les notícies de catàstrofes naturals, guerres… com a víctima. Mentre que les declaracions del homes a situacions límits solen ser racionals i de cerca de solucions, les declaracions que es publiquen de les dones acostumen a ser totalment emocionals (“Pensava que moriria…”). També cal afegir que la dona surt molt als mitjans com a imatge-objecte sexual publicitari (no oblidem les págines de “contactes” dels diaris).

Altés ha donat importància al tractament de la violència de gènere als mitjans. Avui dia se centren en entrevistes a la dona maltractada, deixant de banda l’home maltractador, sota una ombra que és més bé un vel que el tapa i el protegeix de les acusacions de la societat. El mateix passa amb la prostitució (els debats se centren en les prostitutes, mai en els clients ni en els proxenetes) i amb el turisme sexual.

Altés ha definit “succés” com a un fet inevitable, imprevisible i incomprensible. Si tenim en compte que els casos de violència de gènere solen sortir encapçalats com a “sucessos”, cal que ens preguntem si els periodistes som rigorosos amb els termes que emprem. Elvira Altés s’indigna cada cop que escolta o llegeix: “Una dona ha mort víctima de…”; i exigeix que es parli amb propietat: “Un home ha matat una dona…”. A més, ha assegurat que amb el tractament estereotipat que se li dóna a la violència de gènere, els mitjans arriben a la “panxa”, aconsegueix conmoure, però no arriba a on deuria arribar: a la ment, per fer-nos reflexionar. Altés ha lamentat que encara es troba a faltar homes que protestin contra aquesta forma de masclisme.

Com bé ha dit, la violència de gènere és un problema dels homes que pateixen les dones.