El Pla Bolonya ataca les llibertats de l’individu. Aquesta és una de les conclusions a les que es va arribar el passat dimecres al migdia a l’aula 2, a la xerrada del professor de llengua espanyola Fèlix Balanzó. Tot i que a simple vista sembli una afirmació desmesurada, no ho és en absolut. Com ja sabem, un dels aspectes del Pla és que sobrecarrega a l’alumne amb multitud de treballs i exàmens insubstancials, pel que suposa una “pèrdua de temps per a la reflexió i l’anàlisi”, i per tant, un impediment a que es desenvolupi un pensament independent; requisit bàsic per exercir autènticament les llibertats individuals.
Com a exemple per a aquesta idea, Balanzó es va remetre al ciutadà de l’antiga Grècia, el qual disposava de temps –privilegi possible gràcies a l’esclavitud– per a cultivar-se, i d’aquesta forma, arribar a “la seva veritat”; en definitiva, prendre el control responsable de les seves pròpies accions, la llibertat en el més ampli sentit de la paraula. Però posteriorment aparegué el cristianisme, i aquest, amb la seva creença en una veritat única, absoluta, general i inqüestionable, es va fer amb el poder que la filosofia anterior –que considera que la veritat és subjectiva– proporcionava a l’individu. L’Església s’alià amb el poder militar –unió patent amb la monarquia de dret diví–, i passà a dictaminar tots els aspectes de la vida humana, esfumant-se així tot lliure albiri.
Amb la il•lustració es tornà a valorar la capacitat individual de raonar, però aviat aquesta situació es va veure embolcallada sota un nou dogma: el capitalisme. Però, a diferència del cristianisme, el seu mecanisme de supervivència no es censurar o autocensurar la crítica, sinó engolir-la, digerir-la, alimentar-se d’ella, i si és possible, engreixar-se. Tot seguit, el professor comparà el capitalisme amb un porc, ja que “ambdós són omnívors, tot s’ho mengen”, i ho argumentà amb el fet que s’ha apropiat de tots els moviments antisistema fins a data d’avui, com el hippie o el punk, per a convertir-los en meres modes –que no deixen d’ésser petits dogmes– de consum. I a aquest fenomen es suma ara l’era de “les autopistes de la informació”, en les que l’individu està desorientat davant el tràfec massiu d’estímuls, perquè no disposa de temps per accedir-hi a cadascun.
Òbviament tot això debilita la formació d’un esperit crític real, així que, malgrat els vestigis del racionalisme, no hi ha una individualització real, doncs aquesta es troba “sense direcció ni referent”. “L’individu no desapareix, es tuneja”, bromejà Balanzó; i acte seguit el•lucidà: “La ideologia actual és tenir la ideologia actual […] L’individu s’adapta constantment a l’última consigna perquè no té temps per a reflexionar”.
Així doncs, Bolonya és un engranatge més d’aquest sistema que tracta de cossificar a l’individu. Bolonya significa “adaptar les fàbriques de llicenciats a les necessitats del sistema […]: facilitar l’intercanvi de mercaderies”. Però no ens enganyem. Tot i que ens passem a la moneda única, a la pràctica no estarem en igualtat de condicions, doncs tota Europa –i el nostre país– sap que implantar Bolonya en un sistema universitari funest com el que tenim, és sobrecarregar un edifici de ciments podrits. Llavors, tornant al principi, si realment volem ser lliures, hem d’assumir la part de responsabilitat que tenim amb tot el que ens envolta –doncs estem condicionats, però no determinats; en última instància hi ha la voluntat de poder–, això és, lluitar contra tot allò que pretén apoderar-se de la nostra autodeterminació, de la nostra dignitat; lluitar per la “llibertat reflexiva; lluitar contra Bolonya sense discussió, sense negociacions.
Assemblea d'estudiants de Comunicació UAB 
