Per La Vanguardia, les ocupacions són minoritàries(!)
Si us plau: els pastas dies 25, 26 i 27 de novembre, va tenir lloc un referèndum per votar sí o no a la congelació del Pla Bolonya a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. El 35% dels estudiants va votar, un 98,4% dels quals va votar sí. Referèndum plenament democràtic.
L’ocupació es va decidir a la reunió de l’Assemblea General; reunió que va ser convocada i anunciada durant tota la setmana per tal que tothom pogués assistir i mostrar el seu punt de vista respecte la ocupació. No resulta lícit, per no dir impresentable, publicar, com ho ha fet La Vanguardia, que només representa a una minoría: és cadascun qui ha de responsabilitzar-se de venir i exposar la seva perspectiva davant aquesta pràctica. S’ha de tenir en compte que van acudir 250 estudiants a la convocatòria de l’Assemblea.
Cal destacar, que ha tingut més representació aquest referèndum que, per exemple, les votacions per a l’elecció del claustre. El contrast mostra la gran implicació de l’alumnat per congelar el procés Bolonya.
Tanmateix, La Vanguardia mostra un to crític respecte la pràctica de les activitats i tallers que es duen a terme entorn la facultat. Doncs, destaca que s’estableixen divisions sexistes a l’hora de fer-les possible. L’ocupació s’està fent de manera organitzada, pacífica i coordinada per tots i cadascun dels membres de la universitat, tots participen de manera igual en les activitats i, tenint en compte que a la propia Facultat de Ciències de la Comunicació el 80% dels estudiants són noies, obviament a l’ocupació seran més noies que nois. Tot i això, precisament a la comissió de neteja i menjador la participació dels nois sobresurt a la de les noies. Fet que es podria haver comprovat si algú dels autors dels articles de La Vanguardia hagués assistit a alguna activitat o al dinar popular que té lloc cada dia, moment en el qual es reuneixen totes les comissions i els participants en l’ocupació per parlar de la seva jornada.
Però el que realment hauria de resultar curiós és el desinterès pel que realment està passant a la Universitat Espanyola i per l’interès que està posant en aspectes de tipus folklòric falsos però que venen bé en aquesta societat d’imatges i fabulacions.
El País publica: “El Gobierno revisará con los rectores la aplicación de Bolonia”
Gràcies: Gràcies a la col·laboració de tots els participants en l’ocupació s’ha aconseguit que, com a mínim, es creï debat entre les autoritats.
Amb això, es pretén animar als assistents a mantenir la seva organització. És evidente que gràcies a la coordinació de les comissions, la col·laboració de cents d’estudiants, la participació dels propis membres de la universitat (cafeteria, tècnics informàtics, etc.) i la pràctica de nombroses activitats i tallers portats a terme per professors, professionals i alumnes, ha estat possible concienciar al rectorat i a les institucions que l’aplicació del Pla Bolonya és insostenible.
Tot i la gran quantitat de notícies que exposen els mitjans, pel seu atractiu mediàtic i pel desinterès pel que realment succeeix, els estudiants es mantenen pacífics i estructurats en les mobilitzacions, proposant cada dia noves activitats ofertes a qualsevol tipus de públic.
Contracrítica a los medios – Castellano
Assemblea d'estudiants de Comunicació UAB 
Té pebrots, tot plegat. A cada notícia que publiquen menyspreen i empetiteixen les mobilitzacions… Però cada dia en publiquen una o altra. Ahir a la nit ja havien publicat al web la ressolució de les expulsions. Si tan poc important és tot això que es fa, per què hi dediquen un article diari? Tots els que hem patit les classes de redacció periodística sabem què són els criteris de noticiabilitat i no crec que els bons nens que treballen a LV se les hagin saltat, aquestes classes. Si ni tan sols es produeixen enfrontaments violents, per què parlen de nosaltres cada dia?
Força!
Referendum? A cas s’ha fet ressó d’aquest? em dona la sensació de que aquest 35% d’estudiants eren partidaris de l’ocupació i que s’ha fet una cobertura bastant sectària per donar a conèixer el referèndum.
També tenia entès que s’havien habilitat unes aules per impartir classe als alumnes i professors que volguessin, i el que realment s’ha fet és que un cop obertes les aules un grup d’assamblearis entraven amb la justificació de que allí, precisament a aquella aula i a aquella hora hi havia organitzada una xerrada, i obliguen a la classe a girar entorn el debat de Bolonia. S’han donat falses expectatives al respecte i s’ha intentat ocultar la veritable intenció dels instigadors de l’ocupació (que no tots els partidaris a l’ocupació) que era inhabilitar i congelar totalment l’activitat acadèmica. Això no es va dir.
Tampoc crec convenient implicar a certs professors com a condicionants que han plantejat el Pla com a insostenible, quan alguns d’ells han sigut imparcials o en desacord amb els dos bàndols. Exagerar la realitat en pro dels vostres beneficis resulta bastant demagògic, i podriem inclús dir que és un recurs propi de l’escenari polític que vosaltres esteu qüestionant.
Respecte el que diu La Vanguardia, crec que no van més enllà de la lògica i la sensatesa, perquè per molt unitària que sigui la sensació dels ocupants ni molt menys conforma una majoria de l’alumnat de la Facultat. Una altra cosa és que hi romangui el temor a que el poder mediàtic destrossi les expectatives que s’han establert a l’assamblea, i es pretengui contrarestar amb comunicats encoratjants.
Segons algun dels mateixos ocupants, els ‘liders’ de l’assamblea s’han reunit a altes hora de la matinada i sense el consentiment dels demés ocupants i sense buscar el consens en decisions tan rellevants com les que van prendre es mostren imperants i soberans d’aquest moviment. Es van tallar les vies dels ferrocarrils, amb no sé encara quin objectiu, impedint a molts treballadors i treballadores aliens a la universitat arribar als llocs de treball o a les seves propies llars, en fi, aturant i prohibint la llibertat de moviment a molta gent innocent amb l’uni fi, suposo, de que el fet es coneixés públicament.
En definitiva, no crec que s’estiguin fent les coses del tot bé.